Històries romanes de Barcelona – El culte a la mort

by | jul. 31, 2018

Un passeig entre les tombes de Barcino

Els dies que fa bo, la Sacerdotessa de Barcino surt pels encontorns de la ciutat, a recollir herbes i fongs per elaborar els seus remeis màgics. Una mica de romaní per aquí, unes amanites per allà, unes branques de fonoll… Durant tot el matí vagareja pels camps llaurats i els bosquets de pi i alzina tot omplint el seu cabàs. Cap al tard, però, quan el sol comença a anar de baixa, sempre enfila cap a una de les necròpolis que envolten el recinte urbà. Allí, es concentra en arrencar les arrels que s’enfonsen prop de les tombes: diu que tenen propietats especials i provoquen efectes més poderosos, pel sol fet d’haver estat en contacte amb els morts i d’haver crescut a mig camí entre aquest món i el Més Enllà.

Però que en sabem nosaltres, de tot això? Quina significança tenia la mort per als ciutadans de Barcino; per als romans?

Aprofitem l’avinentesa per preguntar-l’hi, a ella que en sap...

La sacerdotessa

La sacerdotessa

Experta en mitologia i religió d'Appventure Games

Sense por a explicar-vos-ho tot sobre la mort en època romana, ni a discutir-se amb descreguts i discrepants...

La mort segons la mitologia romana: El viatge al més enllà

SACERDOTESSA: “Els romans creiem que la mort no és pas la fi de l’existència, sinó l’inici d’un gran viatge. Just després de rebre sepultura, les nostres ànimes són empeses a creuar la llacuna Estígia, un abisme d’aigües negres com la nit. Un cop arribats a l’altra riba, relatem les nostres fites en vida i som jutjats: si hem estat bons guerrers, se’ns obriran les portes dels Camps Elisis; si hem sigut bons ciutadans, se’ns permetrà descansar als Camps d'Asfòdels; i si ens hem conduït malament serem llençats al Tàrtar, el forat més profund de l’inframón, on serem torturats fins que haguem pagat les nostres ofenses als déus.”

OBRER: “Ep, escolta un moment! Que alguns romans també som cristians, eh?! Jo m’esforço a ser amable amb tothom, treballo les meves XVI hores diàries sense dir ni piu, i pago els meus impostos quan toca... i tot perquè Jesucrist m'ha promès el Cel!”

SACERDOTESSA: “I que no és pas el mateix, fill meu? Si obres bé, seràs compensat; si obres malament seràs castigat. Passa que els romans som molt intensos: tenim tendència a adornar les coses, i a fer-ho tot més èpic…”

OBRER: “Bah! Als seguidors de Crist aquestes creences paganes ja no ens impressionen!”

SACERDOTESSA: “Ah, no? T’he dit ja que guardant les portes d’accés a l’altre món, enlloc del vostre Sant Pere, hi tenim un gos monstruós de tres caps?”

La mort a la pràctica: Els ritus mortuoris romans

SACERDOTESSA: “Mireu criatures... la mort no és un assumpte qualsevol per a nosaltres, els romans. No és un tràmit més que pugui ésser despatxat de pressa i malament. Morir succeeix una vegada a la vida i requereix molta cerimònia… què us havíeu pensat?"

MAGISTER PARAULISSIMUS: “Uf! A mi, això de morir em fa molta mandra. Quan m’arribi l’hora, si us plau, simplement deixeu-me a l’hort, que estaré content de servir d’aliment als mateixos cucs que se'm mengen les collites."

SACERDOTESSA: “Ni parlar-ne, coi de vell boig! La teva calavera setciències encara ens atabalaria fins i tot després de mort! Cal que tot ciutadà romà sigui acomiadat amb una observança estricta dels ritus. Si no ho féssim així correríem el risc que les ànimes dels difunts fossin rebutjades i tornessin cada nit per turmentar-nos. Donar sepultura als morts és innegociable; a un romà que no ha estat enterrat, mai li serà permesa l’entrada al Més Enllà, i vagarà per sempre entre nosaltres com ànima en pena. Un destí molt pitjor que la mort, sens dubte!”

MAGISTER PARAULISSIMUS: “No em fan por, els fantasmes! Cop d’aixada -xas!-, i de tornada cap a la tomba!”

SACERDOTESSA: “Escolta vell, no siguis tossut! Els costums romans permeten dos mètodes per disposar correctament els cossos: la cremació o la inhumació, tria el que més t’agradi. Alguns creuen que la força purificadora del foc esborra millor les males accions perpetrades en vida, però creu-me que els déus no es deixen entabanar tan fàcilment. En ambdós casos cal deixar unes monedes al difunt (sota la llengua, sobre els ulls closos, lligades al coll amb un penjoll…), perquè aquest pugui pagar al barquer Caront la travessia fins a l’altre costat de la llacuna Estigía.”

MAGISTER PARAULISSIMUS: “Sí, home! Encara em costarà diners, dinyar-la!”

SACERDOTESSA: “Es tracta només d’una suma simbòlica, cap de suro! Encara que… bé… és veritat que els enterraments no són pas barats: a més de la tomba, la caixa mortuòria, les urnes, etc… és força recomanable l’ús d’olis cosmètics i ungüents per tal de purificar el cos i retornar-lo correctament a la terra. A més, el dia de l’enterrament cal honorar el mort amb menjar i beguda: sacrificar un animal i celebrar un banquet entre tots els assistents. La carn de xai i el vi, donaran ànims i vigor al difunt en seu llarg periple a través del món dels morts!”

MAGISTER PARAULISSIMUS: “Bé, si s'ha de passar per tot aquest sarau tan sols una vegada a la vida, i després ja ens en podem oblidar…”

SACERDOTESSA: “No! Però què dius, desconsiderat?! Després cal tornar regularment a visitar la tomba del mort; oferir-li regals, alimentar-lo, donar-l’hi de beure… I a casa, rendir culte diari als déus Manes, els esperits dels avantpassats, de manera que segueixin vetllant pel benestar de la família.”

MAGISTER PARAULISSIMUS: “Ai, morir! Com n’és, de pesat!”

La mort i la societat

SACERDOTESSA: “Diuen que la mort iguala tots els romans, però certament no és així. La mort també es més bonica i més esplèndida, depenent de la classe social i el poder econòmic de què gaudeixi cadascú.

NEMESIUS TARTARUS: “Què t’empatolles, dona? Que ens has sortit revolucionària, potser? La societat romana és la més gloriosa i justa del món sencer. Per això els esclaus són enterrats en fosses comunes, i els homes il·lustres com jo ho som en grans panteons i mausoleus. Les bajanades que un ha d’escoltar!”

SACERDOTESSA: “Només els déus son justos, en la seva saviesa infinita. Els homes no som més que uns titelles vulgars, capriciosos i amb pretensions. És per aquesta raó mateixa que no podem deixar de vantar-nos com paons ni en el moment de la mort: si tenim diners ens fem fer les sepultures més sumptuoses, esculpides en la pedra més bella i duradora, i també bustos i escultures que ens recordin per sempre. Ens fem tallar inscripcions a les nostres tombes, detallant les nostres fites i demanant una oració per a les nostres ànimes. Això, qui mor pobre no ho pot fer.”

NEMESIUS TARTARUS: “No siguis dramàtica, redimoni! Per a què tenim els collegia funeraticia, si no? Aquestes associacions ja s’encarreguen d’enterrar i procurar els ritus funeraris necessaris als més arreplegats de la ciutat. I la quota que els fan pagar en vida és ben assequible! No n’hi ha, per tant!”

SACERDOTESSA: “Ah sí? I què me’n dius, de l’aixovar? En el moment de l’enterrament, vosaltres, els rics, us podeu fer acompanyar d’un munt d’objectes i foteses que us faran el viatge més planer… i fins i tot us serviran per guanyar-vos les simpaties del temible ca Cèrber. Als pobres, si els enterren amb una mica de menjar rebutjat pels gossos, ja han tingut prou sort!”

NEMESIUS TARTARUS: “Ei, que jo no tinc la culpa d’haver nascut patrici! Ostres tu, quanta incomprensió!”

L'espai de la mort

SACERDOTESSA: “Bé, us deixo, vaig a treballar una mica... que es veu que ha finat l’avi dels Romulus Pentabulus, i m’han demanat si puc oficiar la cerimònia. L’enterren aquesta tarda al pati de la domus familiar.”

GUÀRDIA ESCANYOLIT: “Un moment, senyora! Això no ho puc permetre, ni de conya! La llei romana prohibeix categòricament enterrar ningú dins dels murs de la ciutat. Ho haureu de fer fora, com tothom!”

SACERDOTESSA: “Però, és que…”

GUÀRDIA ESCANYOLIT: “Ni és que, ni és que… Barcino ja és prou abarrotada de gent perquè, al damunt, haguem d’acollir els cadàvers dels que estiren la pota.”

SACERDOTESSA: “D’acord... parlaré amb la família. Suposo que al cap i a la fi els tocarà comprar una parcel·la de sòl funerari extramurs, prop d’algun dels camins que duu fins a Barcino…

La via sepulcral de Barcino

Fora ciutat, al llarg dels molts senders que s’hi atansen, les tombes dels antics pobladors barcinonensis s’alineen a banda i banda, en un monument allargassat a l’existència ultraterrenal. Tombes i sarcòfags de totes les mides i materials es combinen amb bustos, columnes commemoratives i escultures, que recorden els que ja no poden viure amb la resta dels seus conciutadans.

Avui la Sacerdotessa s’ha desplaçat fins a un caminet secundari que surt de Barcino i s’endinsa entre els camps, direcció a la serra distant. L’indret no queda lluny, gairebé a l’ombra dels alts murs que envolten la ciutat. Fent cas de la llei, els Romulus Pentabulus hi han comprat una tomba per al seu avi, i hi han dut les cendres del cos cremat per tal que hi sigui enterrat. En principi havien intentat aconseguir una parcel·la funerària en algunt punt del ramal de la Via Augusta que va fins a la porta septentrional, pel fet de trobar-se sempre més concorregut, però allí els preus pujaven massa: tothom busca que els viatgers s’aturin a llegir les inscripicions i deixin una oració per als seus éssers estimats.

La via sepulcral* triada finalment no és tan coneguda, però és agradable: l’enfilall de tombes es distribueix en harmonia entre les flors salvatges i els arbres. Es tracta d’un autèntic jardí per als morts, on les ànimes poden gaudir d’un trànsit plaent i sense trasbalsos envers l’altre món. La Sacerdotessa hi condueix una cerimònia sòbria, sense gaire pompa ni aparat, i no triga gaire en donar pas a les ofrenes i al banquet. Això d’anar amunt i avall tot el dia, collint herbes, sempre li obre la gana...

* Segueix les passes de la Sacerdotessa i fes una visitat a la Via Sepulcral romana de Barcelona, ubicada a la plaça de la Vila de Madrid!

Més històries romanes de Barcelona...

A l'igual de les velles pedres de Barcino, els nostres personatges tenen molt a dir. Tant, que mai no paren de treballar com a esclaus per publicar en aquestes mateixes pàgines les seves experiències, carregades de curiositats i anècdotes genuïnament romanes.

Molt aviat, un nou capítol de la nostra sèrie "Històries romanes de Barcelona".

Fins llavors... refresca't la memòria amb els capítols anteriors!

Converteix-te tu també en expert coneixedor de Barcino!

Els personatges de The Secrets of Barcino bé que et podran contar moltes coses útils i interessants sobre el passat romà de Barcelona, però només tu podràs descobrir els seus secrets i esdevenir un veritable expert en Barcino, visitant els seus vestigis i passejant-te entre els seus monuments alhora que ajudes a neutralitzar una obscura conspiració per usurpar el govern legítim de la ciutat.

Encara no has provat el nostre primer joc d'aventura en viu per a dispositius mòbils? Descarrega-te'l ja!

The Secrets of Barcino

Versió LITE ja disponible a

info@appventuregames.com | Legal

© 2018 Appventure Games